AVALUACIÓ DE L'ASSIGNATURA

Ara, mitjançant aquesta entrada, és el moment de poder compartir la meua opinió sobre l'assignatura de Didàctica dels Jocs i les Activitats Esportives.

El primer que cal destacar és que els professors han fet un treball fantàstic, ja que havia molt poques hores lectives presencials a causa de la pandèmia, per la qual cosa no podíem vivenciar totes les explicacions i continguts d'una manera pràctica. No obstant això, han sabut sintetitzar d'alguna manera l'essència d'aquesta assignatura perquè puguem aprendre un poquet sobre els jocs, els esports i com ensenyar-los. Almenys jo estic satisfeta amb els esports que hem après en aquesta assignatura, i sobretot m'alegre d'haver après com aplicar-los en les meues futures pràctiques docents. De fet, podria dir que la pilota valenciana i l'esgrima són els que més m'han sorprès, perquè gràcies a l'experiència que hem tingut, he pogut descobrir que són dos esports molt educatius que perfectament es podrien ensenyar en primària.

També agraïsc la implicació dels professors, Dani, Irene i Cristina, ja que altres hagueren preferit fer classe teòrica, sense exposar-se a agafar la COVID i sense tants protocols per realitzar les sessions pràctiques. Però han posat tot el seu esforç perquè puguem disfrutar i aprendre d'una manera més significativa. A sobre considere que els protocols de seguretat s'han emprat correctament, ja que sempre portàvem la mascareta, fins i tot quan fèiem activitat física amb més intensitat. També sempre hem estat posant-nos gel desinfectant i els professors desinfectaven tot el material al començar i acabar la classe.

Finalment, m'agradaria comentar que l'avaluació d'aquesta assignatura ha estat totalment justa i amb criteris raonables, perquè per exemple, és normal que l'assistència siga presencial ja que la major part dels continguts apresos han estat en les diferents pràctiques que hem realitzat. Respecte al blog i al treball final considere que haurien de tindre més o menys el mateix percentatge perquè el bloc ha sigut com el nostre quadern de treball al llarg de tota l'assignatura i, per tota la feina feta, es mereix una puntuació igual que el treball final.

Fins ací arriben les meues reflexions sobre aquesta assignatura. Espere que hàgeu disfrutat igual que jo d'elles. Fins prompte! 👋

XECBALL

Mitjançant aquesta entrada vos vull presentar l'esport alternatiu triat pel meu grup per fer una unitat didàctica, que és el XECBALL.

El Xecball és un joc esportiu d'invasió, creat per Gustavo Martínez Serrano, que uneix els escacs amb l'activitat física i l'esport. Com és possible això? Doncs gràcies a la creació de l'innovador mètode per ensenyar escacs a través d'activitats, exercicis i jocs motrius des de l'educació física. A més a més, actualment el Xecball s'inclou en el currículum de la matèria d'Educació Física a la Comunitat Valenciana sobre la base del Decret 108/2014, del 4 de juliol. En concret, es troba en el Bloc 5: Jocs i activitats esportives, amb el contingut especificat com “Participació en jocs alternatius (p. ex. Xecball)”. 

Encara que nosaltres principalment hem decidit triar el Xecball perquè és un esport de caràcter cognitiu amb experiència motriu. A més i damunt, és aprendre a jugar a escacs d'una manera dinàmica, transversal i divertida. També, pensem que pot haver-hi xiquets i xiquetes que després s'interessen pels escacs gràcies a la pràctica d'aquest esport alternatiu. 

Per acabar, vos he creat aquesta infografia amb les característiques bàsiques d’aquest esport perquè pugau conèixer-lo i practicar-lo. 😉

ESPORTS ALTERNATIUS

Colpbol

 

Datchball

El dia 19 de novembre vam realitzar una sessió pràctica sobre dos esports alternatius: el Colpbol i el Datchball. Per a qui li interesse, tots dos tenen una pàgina oficial amb molta informació i novetats sobre aquests esports, només cal clicar a sobre del nom corresponent.

La introducció d'aquests esports alternatius no van ser una novetat per a mi, perquè ja els havia conegut en segon curs de la carrera i des d'un primer moment em van semblar molt interessants i innovadors. És més, les qüestions a destacar d'aquests esports són diverses, però principalment cal assenyalar que són jocs que es basen en la cooperació com a principal estratègia. A més, són jocs coeducatius en els quals els equips són mixtes i no es fa cap discriminació, ja que cada integrant de l'equip és imprescindible. Fins i tot podria dir que són més didàctics i educatius que alguns tradicionals, perquè fomenten la igualtat, el respecte, l’empatia, etc. Encara que també pense que depèn com enfoca el professor l'educació física, es podrà impartir uns valors o uns altres, és a dir, el joc del mocador podria ser igual de coeducatiu i respectuós que el colpbol, tot dependrà dels valors que el mestre fomente.

Actualment, s'ha de tenir en compte la situació que estem vivint, de manera que aquests esports no ens proporcionen un risc afegit de patir el "famós" virus COVID-19. Per a això, nosaltres hem portat mascareta tot el temps, ens hem desinfectat les mans a l'entrada i a l’eixida i hem intentat mantenir la distància de seguretat. Les mesures de protecció mai són suficients, però considere que les nostres actuacions són segures ja que disposem d'un ampli gimnàs on ens hem pogut repartir en grups més xicotets. Hem de acoplar-nos a la situació actual i seguir fent esport, de manera segura clar. Per exemple, la Federació Aragonesa del Datchball suggereix aquestes mesures:

Finalment, m'agradaria afegir un altre esport alternatiu que pense que es podria introduir a primària i que concorda amb la metodologia dels anteriors esports. Aquest és el Korfball o també anomenat Balonkorf. Les regles bàsiques d'aquest esport són les següents:

• És un esport mixt. Necessàriament cada equip ha d'estar compost per 4 xics i 4 xiques com a jugadors de camp. Cada xic d'un equip cobrirà a un altre xic de l'equip contrari, el mateix passa amb les xiques.

• Els jugadors no poden eixir-se de la meitat de camp que tenen assignat. 

• L'objectiu de el joc és passar la pilota per la cistella, de dalt a baix. Cada vegada que ho aconseguim ens anotem 1 punt.

• Al tirar a cistella cal realitzar-lo en un salt i amb les dues mans.

• Hi ha una completa rotació amb canvi de rols (atac i defensa) cada nombre parell de punts dels defenses passen a ocupar el lloc dels davanters i aquests el dels defenses.

• Hi ha una regla anomenada posició de defensat que impedeix llançar a cistella si entre la cistella i el que tira està una contrari col·locat a menys d'un metre i amb la mà alçada.

• El jugador que està en possessió de la pilota no es pot moure, ha de botar, pivotar, llançar a cistella o passar a un company, encara que si pot donar el pas necessari per saltar i llançar a cistella. Per aconseguir l'èxit en la jugada cal recolzar necessàriament en els companys. 

• No es pot espentar o obstaculitzar el moviment lliure del contrari, fins i tot quan posseeix la pilota.

Per altra part, el camp de joc tindrà unos dimensions de 40 x 20 m. en pavelló cobert i 60 x 30 m. a l'aire lliure, dividit en dos quadres iguals. En quant al material, serà necessari unes cistelles de mimbre sense fondo que estaran col·locades en cada pal mirant cap al centre del camp a una distància de 3,5 m. del sòl.

ESGRIMA A LA UNIVERSITAT

El dimarts passat, 17 de novembre, la nostra professora Irene Moya ens va presentar a Laura Ruiz Sanchis, una esgrimista que va representar a Espanya en diversos jocs olímpics i que actualment es dedica a l'ensenyament i la introducció de l'esgrima en l'àmbit educatiu. Aleshores, ella va ser qui ens va fer la sessió pràctica que teníem prevista per a eixe dia, però enfocada, evidentment, a l'esgrima.

Realment, jo mai havia practicat esgrima, ni tenia idea sobre les seues regles ni havia vist un combat d'esgrima. No obstant això, Laura no havia vingut a la universitat només per ensenyar-nos aquest esport, sinó que el que pretenia era fer-nos veure, mitjançant la vivenciació de les activitats que tenia propostes, que l'esgrima és un esport que es pot incloure en educació primària. Ara bé, el primer que un mestre/a es podria preguntar és: l'esgrima està en el currículum d'educació primària? Actualment, segons el Decret 108/2014, de 4 de juliol, del Consell, pel qual establix el currículum i desplega l'ordenació general de l'educació primària a la Comunitat Valenciana, l'esport d'esgrima no està inclòs en el currículum. Tanmateix, és un esport que es podria incloure en aquesta etapa, de fet podria estar justificada la seua aplicació en cinquè i sisè de primària ja que el bloc 2 i el 5 de l'assignatura d'educació física esmenten la participació i aplicació en activitats esportives d'oposició.

Doncs, perquè els professors d'educació física no inclouen aquest esport en les seues programacions? Hi ha dues raons clares:

1. No coneixen l'esport i les seues regles.

2. Pensen que el material no és assequible.

En canvi, Laura ens ha proporcionat activitats i ens ha ensenyat les regles i metodologies a utilitzar. A banda, que amb un poquet d'interès, en Internet es pot trobar molta informació sobre com ensenyar esgrima als alumnes. A més, hem descobert la manera de que els alumnes puguen crear el seu propi material d'esgrima molt fàcil i sense que tinga un elevat pressupost. Només necessitem:

• una vareta de fibra de vidre de 80 cm
• una botella d'aigua de 1,5 l, buida i neta
• un tros de manguera de gas (per al mànec)
• un tapó de suro (per a la punta)
• 1 rotllo de cinta americana
• 1 rotllo de cinta d'embalar, transparent o de colors
• 1 cúter
• unes tisores 
• cola

El procés d'elaboració de l'arma seria el següent:

1º Comencem tallant circularment, a uns 7 cm de la part inferior, la botella d'aigua. 

2º Amb la punta de la tisora, realitzem un forat al centre de la base de la botella, que serà per on passarà la vareta. 

3º Introduïm el tros de la manguera de gas a l’extrem de la vareta, posem unes gotes de cola a l'interior i el reforcem amb cinta americana. 

4º Introduïm la base de la botella per l’extrem contrari a la empunyadura i la fixem amb cola i amb cinta americana. 

5º Per evitar talls, recubrim la vora de la base de la botella amb cinta americana. 

6º Per últim, coloquem el tapó de suro a la punta de l'arma realitzant, amb el cúter, un xicotet forat i introduint 1 cm de la vareta al seu interior. Hi ha que subjectar-lo amb cinta americana unint les dues parts. 

Amb la pràctica vivenciada que ens ha proporcionat Laura, a partir d'ara podré començar a indagar un poquet més sobre aquest esport, a més que m'atreviria a fer una sessió per a primària sobre això. De fet, a continuació vos posaré una sessió per a un grup de cinquè de primària que jo mateixa he creat:

Activitat d'escalfament

En una zona marcada i no molt gran, una persona durà amb ell un globus, de fet haurà d'estar en guàrdia i el globus simularà l'arma. Les altres persones estaran disperses pel camp i també estaran en guàrdia. La persona que tinga el globus ha de moure’s correctament cap endavant o cap enrere per intentar tocar amb el globus a qualsevol persona. Si aconsegueix tocar a una persona, li passa el globus i aquesta persona es convertirà en el perseguidor, de manera que haurà d'intentar tocar a una altra persona per donar-li el globus.

Activitat principal

En aquesta part es posaran tots per parelles i cadascun tindrà un globus simulant que és la seua arma. Realitzaran un combat que consistirà en tocar el muscle del company. Després, aniran canviant de parelles per tindre diversitat de contrincants.

Activitat de tornada a la calma

Repassarem la posició d'en guàrdia, observarem i analitzarem errors en les postures pròpies i la dels companys. Després, comentarem dificultats i èxits que han experimentat en la sessió.

En conclusió, volia comentar que aquest esport m'ha impressionat, ja que tot i que siga bastant tècnic, és un esport on es possibilita l'experiència motriu al màxim. A més, es practica l'agilitat, la coordinació, l'equilibri, etc., i puc dir que no és gens fàcil. Però podem dir que és un aspecte positiu perquè a l'haver certa dificultat incentiva a la motivació, la concentració i a l'autosuperació. Ara bé, el més important és que fomenta la diversió i estimula el gust per l'esport. Amb nosaltres ho ha aconseguit.

I vosaltres? Vos animeu a fer un combat? 👉💥👈

PARTIDA D'ESCALA I CORDA

El dia 5 de novembre teníem previst realitzar una pràctica al trinquet de la UPV, en la qual realitzaríem una partida d'escala i corda. Malauradament, a causa de la situació meteorològica inestable, no vaig poder realitzar-la. En canvi, el que he fet és visualitzar una partida d’escala i corda en internet.

La partida que he visualitzat és la final de la XXXIII edició del Campionat Individual d'escala i corda disputada el 04/11/2018 al trinquet de Pelayo de València entre Puchol II (roig) contra Pere Roc II (blau). En aquest vídeo podeu veure la partida sencera:

Desde el meu punt de vista, la partida ha estat molt entretinguda i interessant. De fet, mai havia vist una d'escala i corda, només havia vist una de raspall en directe. Però ara havia canviat la meua perspectiva, ja que quan vaig veure la de raspall no tenia ni idea sobre les regles, les puntuacions, etc., només estava animant a un amic meu sense tindre ni idea del que estava mirant. Ara he pogut visualitzar una partida i entendre-la, ja que en la Universitat el nostre professor ens ha ensenyat les diferents modalitats de la pilota valenciana i les seues regles de joc. És per això que la meua perspectiva ha canviat, ja que ara puc disfrutar de qualsevol partida de pilota valenciana, és més, ara és com si estiguera mirant un partit de futbol o una pel·lícula que m'agradara. 

Per altra part, el que m'ha cridat l'atenció és mirar una partida que juguen individualment, perquè la que vaig veure jo de raspall va ser en parelles i quan practicàvem a la universitat sempre anàvem per parelles o trios. Considere que individualment és bastant més difícil, o almenys aquesta és la meua percepció, ja que no pots recolzar-te en altres companys i tot el treball físic ho ha de fer una persona durant tot el partit. Eixa l’altra, ací la partida del vídeo ha durat 1 hora i mitja aproximadament, pel que han fet un esforç físic i de concentració increïble. També, m'ha semblat més difícil la partida d'escala i corda que per exemple la de raspall, ja que, en el cas de la primera, la pilota havia de passar per damunt de la corda i s'ha observat que aquest a sigut el repte més difícil per als dos jugadors. A banda, cal nomenar el fet de que en un vídeo el trinquet sembla un espai xicotet, però en la realitat és molt més difícil passar la pilota al jugador contrari o aconseguir emblanquinar la pilota a la graderia doncs potser hi haja una distància de 50 metres.

Per concloure, m'agradaria afegir que m'ha sorprès aquest esport i m'ha fascinat veure partides de pilota valenciana, però el que més m'ha impactat és haver pogut vivenciar-lo en primera mà. M'agradaria que no es perdera, que no només vaja gent major a veure un partit al trinquet sinó també persones de totes les edats. Per la meua part, ara que l'he conegut millor, espere aportar el meu granet d’arena i sobretot donar-li partit als guants que amb tanta il·lusió hem confeccionat. 😄

PILOTA VALENCIANA AL MEU POBLE

Fa uns dies he estat practicant la pilota valenciana a la meua universitat i el nostre mestre ens ha suggerit que busquem informació sobre aquest esport al nostre poble o als besavis i avis que jugaven a aquest esport. Però, com jo sóc nascuda a Romania, no tinc besavis ni avis que hagen jugat a aquest esport. No obstant això, puc comentar la meua pròpia experiència, ja que jo vaig arribar amb 7 anys a un magnífic poble de la Comunitat Valenciana, anomenat Oliva.

Així, investigant sobre informació referent a la pilota valenciana a Oliva vaig trobar que el meu poble era conegut com la “cuna” del raspall o bressol de grans pilotaris. A l’any 1986, el raspall a Oliva va viure uns anys de glòria, tenint partides dissabtes, diumenges i dilluns. De fet, el trinquet sempre estava de gom a gom. Però, als anys 90 va vindre la caiguda de la pilota valenciana, que fins i tot semblava que anava a desaparèixer. 

No obstant açò, en 1992 un home generós anomenat Pepe Boscà va agafar la gestió del trinquet, que era privat, sols per la il·lusió de veure aquest esport i a les màximes figures del seu poble. Així, amb ajuda de grans pilotaris i gent que de forma voluntaria volia ajudar, van fer créixer el club de pilota d’Oliva. Nous aficionats van anar al trinquet i allò començà a tindre vida els set dies de la setmana. La pilota tornava a estar viva a Oliva! L'interès per la pilota va ser tant important que fins i tot havia arribat a l’agenda política de la nostra ciutat, ja que tenien en ment la construcció d’un nou trinquet municipal. D’aquesta manera, es van començar a realitzar els tràmits per a construir el nou trinquet i convertir-lo en municipal. Ací a continuació podeu observar el vell trinquet i el nou:

Trinquet vell

Trinquet nou

A mi m'interessa la història sobre la pilota valenciana al meu poble, de fet, per això he volgut compartir-la al blog, però realment el més significatiu per a mi va ser quan vaig experimentar per primera vegada aquest esport. Això va ser quan estava cursant segon curs de l'educació secundària i no va ser en l'assignatura d'educació física, sinó en la de matemàtiques. Sí, efectivament, vaig descobrir la pilota valenciana en l'assignatura de matemàtiques perquè el meu professor era Carlos Parra Mestre, pilotari d’Oliva. De fet forma part de la familia de pilotaris molt importants com els seus dos germans Diego i Pepito, o també el seu oncle Malonda II considerat com un dels millors jugadors de la seua època. La qüestió és que va planificar una excursió al trinquet del Genovés i al museu de la Pilota. Encara que aquesta excursió tenia com a propòsit fer uns experiments matemàtics, en veritat crec que el professor simplement volia apropar-nos, ja no cap a l’esport, sinó al seu estil de vida i la seua afició. I la veritat que ho va aconseguir, perquè l'única cosa que recorde d'aquesta excursió és la realització dels meus propis guants i de gaudir jugant al raspall, en compte dels exercicis matemàtics que en teoria havíem de fer.

Allò més interessant és que el que acabe d'explicar és un xicotet resum de la pilota valenciana al meu poble i la meua primera experiència respecte a aquest esport. Per tant, no vull imaginar-me les històries que haurà tingut molta gent al llarg dels anys i la quantitat de vivències magnífiques que han viscut gràcies a aquest esport. La pilota valenciana, com qualsevol esport, és digne d'admirar per la seua cultura, per la seua peculiarietat, per la unió que provoca en la societat, entre moltes altres qüestions. Per tant, no crec que siga ni millor ni pitjor en comparació amb el futbol, ​​simplement són diferents i tots dos respectables. Però sens dubte que hi ha que fomentar aquestos esports que han anat passant de generació en generació i han fet que tot el poble tinguera un objectiu comú. Esperem que sempre seguisca així i…

Que la pilota siga viva a Oliva i arreu del món! 🌍

TRADICIÓ VS MODERNITAT

Quan observem els xiquets i les xiquetes actualment no podem obviar el fet de que els temps han canviat, i molt. De fet, només mirant els carrers i els parcs podem notar una evident reducció de xiquets jugant. Alguna vegada us ho heu plantejat? Jo moltes vegades, i ara és el moment de compartir-ho amb vosaltres.

Quan jo era xicoteta, que realment només han passat 20 anys, recorde que no hi havia vesprada que no anava al parc a jugar amb els meus amics i amb tots els altres xiquets que en veritat no els coneixies, però de seguida ens fèiem amics. Era un procés tan natural, que ni t'adonaves que anaves aprenent i experimentant cada dia un joc. Jugàvem al sambori, al pilla pilla, a l'amagatall, botar a la corda, entre moltíssims jocs. I si recordeu tots ells els començàvem a jugar de manera espontània, ja que quasi sempre ens els ensenyaven els més grans. Així, els jocs passaven de generació en generació fins que va arribar la gran competència: les noves tecnologies.

Des del meu punt de vista, la tecnologia s’ha engollit tota aquesta tradició causant múltiples conseqüències negatives. Els xiquets i les xiquetes d'avui en dia són incapaços d’organitzar-se per participar en jocs col·lectius. De vegades, es tiren hores discutint les normes, que de fet no es posen d'acord i a voltes ni tan sols ho intenten. Per què passa això? És evident que coordinar-se amb deu nens, acceptar les regles, aprendre a guanyar i a perdre i arrancar a córrer exigeix ​​molt més esforç que sentar-se a soles a veure la televisió o a jugar a la consola. De fet, si els donares a triar entre jugar un partit de futbol a la consola o jugar un a la vida real, segur que molts preferirien la consola.

No obstant això, com a futura docent que seré, tinc clar una cosa: que cal apel·lar a la tradició. Necessitem promoure els jocs que jugàvem abans ja que són la base perquè els xiquets puguen desenvolupar les seues capacitats motrius, aprenguen a socialitzar-se, es desenvolupen de manera creativa i que puguen crear un sistema de valors com ara l'empatia. 

Vosaltres que penseu? Tradició o modernitat? O ambdues?🤔